LA SUBHASTA (I)
- Lilly, et dic jo que és una pasta. Una nit de subhasta i ens emportem un bon grapat, ben guanyat i així de fàcil – va dir la Sarah espetegant els dits – Així “clac”.
- No, sé que dir-te...
- Què sí Lilly, diners fàcils ... 3.000 euros segurs. La subhasta comença amb aquesta quantitat per cada obra subhastada.
- I després de la subhasta què?
- Ah... no estem obligades a res, de res. Dependrà de cada una de les noies.
La Lilly s’estava mirant la Sarah amb una rialla picarà i cara divertida. No es podia creure que una nit de subhasta fossin 3.000 € mínim.
- Saps que et dic, Sarah... Que d’acord. M’hi apunto. Que carai. Pot ser força divertit... i maquillades de cap a peus?
- Si, tia...
- Brrrr... quin morbo! Doncs sí! Fet.
Una limusina amb els vidres fumats va venir a recollir-les, a tres quarts d’una de la tarda. Les dues noies varen pujar-hi i van deixar que les portessin a l'estudi on havien de ser maquillades... El conductor era invisible, tot estava fet per salvaguardar al màxim l’ identitat de les models. El cotxe era molt confortable i les dues amigues es varen servir dos gintònics, menjant un caviar exquisit amb culleretes de nacra.
- Sorprenent, Sarah! Aquesta gent fa molt bé les coses, no?
- Oi tant, pots estar-ne ben segura. Són uns especialistes. Jo no en tinc cap queixa. Ja ho veuràs... I a més són generosos amb les propines.
- Estic encuriosida... i començo a estar una mica nerviosa.
- La subhasta és a les 10 del vespre, després del sopar i la festa s’acaba quan tu decideixis.
El cotxe va aturar-se dins d’una propietat dels afores de Londres. Era un palauet preciós. Tot un eixam d’operadors estaven decorant les escalinates i posant-hi catifes vermelles. Unes esquadrilles de cambrers i de cambreres estaven fent els preparatius, previs a la subhasta i tota la casa estava en efervescència.
Les dues amigues varen baixar del cotxe i van estar observant una mica el que passava fins que un noi molt amanerat i molt fashion addict les va venir a rebre.
- Sarah, amor, estàs divina... – i li va fer dos petons – Ella deu ser la Lilly?
- Has encertat – va contestar-li. – Lilly et presento al Markus. Ell ens posarà com a reines. El seu equip i ell són uns mags.
- Som-hi precioses que no podem sortir-nos de l'horari.
- Però anem bé de temps no?
- Oi, tant però ja saps que odio els imprevistos – va dir en Markus.
La Lilly va anar seguint la seva amiga i el noi dins de passadissos i més passadissos fins que varen arribar a una sala amb molta llum natural que donava a uns jardins preciosos.
D’altres noies ja estaven sent preparades. La Lilly se les va mirar. Eren precioses totes i el que veia del maquillatge li agradava molt.
Els hi van assignar a totes dues un lloc en el backstage i les dues es varen despullar. Anaven completament rasurades i tenien la pell preparada seguint les indicacions prèvies dels organitzadors.
El Markus li va dir a la Sarah:
- La Fiona s’ocuparà de tu, i de tu Lilly, ho faré jo mateix.
- Oh quin honor Lil, el Markus té unes mans Increibles.
La Lilly va pujar sobre una espècia de pedestal d’uns vint centímetres, i el Markus va començar a mirar-se-la.
- Tens uns pits petits, uns malucs amb formes... el cabell llarg i ros, aquests rinxols teus són fantàstics... Hmmm. Deixa’m pensar... Ja ho tinc... Quina Venus més esplèndida faràs.
El mestre maquillador va agafar les seves pintures i els seus pinzells, la Venus havia de ser la joia de la subhasta...
2015
© Yol Llubes
Foto xarxa
ENTRE PUNTS I COMES
lunes, 22 de febrero de 2016
martes, 16 de febrero de 2016
INVISIBLE ESPLANDOR - Recull ECLÈCTICS
INVISIBLE
ESPLANDOR
Allò que no
suporta el cor, allò que el raonament no vol admetre, allò que la imaginació
podria arribar a tocar, transformant-ho en real, no, allò no ho volia viure.
Ara n'estava
segura. La va emmetzinar, lentament, pacientment, com un aràcnid teixent una
xarxa mortífera al voltant de la presa. El seu instint de supervivència
l'avisava, alguna cosa no anava bé. Però aquell desig que palpava, que
pressentia, l'adulava. La feia sentir especial. Llavors ella encara creia que
allò podia ser cert, que era un regal de la vida perquè, potser sí que s'ho
mereixia.
Aleshores les
coses es van torçar. No volia sentir allò que sentia, va tenir por. En un atac
de pànic premeditat, va trencar rapidament tots els filaments d'aquella trampa,
d'aquella xarxa d'enganys.
Quan va
reaccionar, quan va descobrir tota la mentida, tota l'amplitud d'aquell engany
s'hi va encarar. Que valent va fer, no va gosar aguantar-li la mirada, a més
com es pot mirar a distancia? La seva vista ja no enfocava bé. El gran mascle!
Els seus encants anaven minvant, la presa se n'estava adonant, era una qüestió
de temps i aviat tot el muntatge ordit es descobriria.
Era del segle
passat, els seus encants, abans tan poderosos, eren ara minses, el temps
l'estava espoliant. De fet, no havia estat mai un encantador de mots, era
maldestre, i s'amagava rere la mascara de l'intel•lectual.
Un cop
alliberada, després de totes aquelles llàgrimes vessades, va sentir pena.
Rancúnia cap, ni una, res. Però sí una gran llastima, no per les seves pròximes
preses sinó per ell.
Que trist ha
de ser enfrontar-se a la realitat de la vellesa sense humilitat, esgarrapant
cada cop amb menys força i amb menys poder.
S'estava
tornant invisible.
ECLÈCTICS
16/02/2016
© Yol Llubes
Foto xarxa
retocada per mi.
domingo, 7 de febrero de 2016
RESTES D'UN NAUFRAGI - Recull ECLÈCTICS
RESTES D'UN
NAUFRAGI
D'aquell vespre en recorda la bravura del mar, el contacte sobtat amb l'element líquid tallant-li l'alè i una força desconeguda estirant-lo cap avall...
Fins que les seves potes varen notar la dolcesa d'una pols suau i molla.
D'aquell vespre en recorda la bravura del mar, el contacte sobtat amb l'element líquid tallant-li l'alè i una força desconeguda estirant-lo cap avall...
Fins que les seves potes varen notar la dolcesa d'una pols suau i molla.
Ara, el piano reposa sobre el fons marí envoltat d'objectes estranys.
Els companys d'un naufragi són sovint eclèctics, els records també...
Ell, com la resta dels naufragats, és un intrús que els peixos miren sorpresos.
Els companys d'un naufragi són sovint eclèctics, els records també...
Ell, com la resta dels naufragats, és un intrús que els peixos miren sorpresos.
L'aigua ha deixat les seves tecles blanques i negres al descobert i grans de
sorra ronsers, moguts per les ones, llisquen sobre l'ivori xop fent-li pessigolles. De tant en tant una estrella de mar o algun cavallet marí,
sense voler, fan nedar unes notes silencioses, vibrants, despertant vells
records d'antany, com unes petites engrunes de vida musical engolides pel
silenci líquid.
ECLÈCTICS
07/02/2016
© Yol Llubes
Foto xarxa
MENUDA - Recull CONTES ERÒTICS
MENUDA
Em diuen Menuda. Ja m'està bé perquè Alfonsina, que és el meu nom vertader és més aviat "démodé". Me'l van posar les monges a l'orfenat. No sóc orfe, em van abandonar allà un vespre... Afortunadament una senyora molt religiosa i benefactora generosa, em va adoptar, no fa pas massa... i he tingut molta sort.
Regenta una casa preciosa on la gent ve a divertir-se, i jo sóc la nineta dels que aposten a les curses, dels jugadors de pòquer que em volen al seu costat perquè els hi dono sort. A mi no em fa res. Rebo tants regals simplement per ser com sóc, és a dir bonica. Una nina bonica, una joveneta bufona.
Les noies de companyia que treballen per la Gigi són les més elegants i les més sol·licitades. Elles m'han ensenyat tot el que sé. Com pentinar-me, com vestir-me, insinuant però sense revelar res. Els homes de negocis que freqüenten la casa ja s'han fixat en mi... La Gigi em diu que la deixi fer. El que em vulgui desvirgar haurà de pagar un preu molt alt... Les apostes encara estan obertes.
Mentrestant, vaig aprenent a fer "manualitats", i ja sóc força hàbil i experta amb la boca... Hahaha, crec que sóc una viciosa. Les monges eren tan estrictes. Sort de la Germana Àngels, ella em dedicava molt temps tots els vespres... Em deia que era ardent, que m'encenia fàcilment...
He de dir que els homes per qui em deixo tocar, solament tocar, em donen molt plaer i aconsegueixen sempre fer que regalima. Humitejo les meves "culotes" sempre... però la Gigi, no els deixa passar-se... i honestament, en tinc moltes ganes. Ells només poden tocar, ni tan sols mirar. Em busquen per sota el vestit, entre les cuixes i la lligacama que porto... i a mi m'encanta.
Sols poden tocar-me els pèls púbics, i jugar fins on sé jo... res més.
Oh, he d'anar-me'n. És hora de les visites... Passin-se per casa...
Muacs.
CONTES ERÒTICS
14/09/2015
© Yol Llubes
Em diuen Menuda. Ja m'està bé perquè Alfonsina, que és el meu nom vertader és més aviat "démodé". Me'l van posar les monges a l'orfenat. No sóc orfe, em van abandonar allà un vespre... Afortunadament una senyora molt religiosa i benefactora generosa, em va adoptar, no fa pas massa... i he tingut molta sort.
Regenta una casa preciosa on la gent ve a divertir-se, i jo sóc la nineta dels que aposten a les curses, dels jugadors de pòquer que em volen al seu costat perquè els hi dono sort. A mi no em fa res. Rebo tants regals simplement per ser com sóc, és a dir bonica. Una nina bonica, una joveneta bufona.
Les noies de companyia que treballen per la Gigi són les més elegants i les més sol·licitades. Elles m'han ensenyat tot el que sé. Com pentinar-me, com vestir-me, insinuant però sense revelar res. Els homes de negocis que freqüenten la casa ja s'han fixat en mi... La Gigi em diu que la deixi fer. El que em vulgui desvirgar haurà de pagar un preu molt alt... Les apostes encara estan obertes.
Mentrestant, vaig aprenent a fer "manualitats", i ja sóc força hàbil i experta amb la boca... Hahaha, crec que sóc una viciosa. Les monges eren tan estrictes. Sort de la Germana Àngels, ella em dedicava molt temps tots els vespres... Em deia que era ardent, que m'encenia fàcilment...
He de dir que els homes per qui em deixo tocar, solament tocar, em donen molt plaer i aconsegueixen sempre fer que regalima. Humitejo les meves "culotes" sempre... però la Gigi, no els deixa passar-se... i honestament, en tinc moltes ganes. Ells només poden tocar, ni tan sols mirar. Em busquen per sota el vestit, entre les cuixes i la lligacama que porto... i a mi m'encanta.
Sols poden tocar-me els pèls púbics, i jugar fins on sé jo... res més.
Oh, he d'anar-me'n. És hora de les visites... Passin-se per casa...
Muacs.
CONTES ERÒTICS
14/09/2015
© Yol Llubes
martes, 2 de febrero de 2016
LA COSIDORA DE PEDRES - Recull RELATS MAREJATS
LA COSIDORA DE
PEDRES
En llevar-se aquell matí, va sentir que tot el seu cos li pesava encara més que el dia anterior. Cada dia una mica més pesat... Anava envellint.
Amb el cor envasat al buit i un alè de vida cada cop més minse va agafar la pesada cistella de vímet on la gent anava deixant pedres trencades. Tenia la reputació de tenir bones mans. Per això li donaven pedres de riu per cosir.
Ella, pobra il·lusa, encara somiava poder sentir algun dia la suavitat d'un teixit. Oh, no li calia pas que fos seda, un retall bast de cotó ja li hagués anat bé. Però el poble d'on era filla, ho havia decidit: per aquesta, pedres. Que s'esmoli els dits, que vagi fent.
Llavors amb les mans adolorides anava donant puntades grosses, cosint aquelles pedres. No hi trobava cap sentit però ella ja s'havia rendit. No cal fer preguntes quan no hi ha resposta.
Ella anava cosint, i un cop cosides, les desaves en un racó del tossal amb l'esperança de què algun dia, una ànima bondadosa les descobriria i les trobaria boniques. Simplement boniques.
D'ella ningú se'n recordaria, això ho sabia. A la cap i a la fi, pedres cosides són senzillament una mostra d'art inútil
En llevar-se aquell matí, va sentir que tot el seu cos li pesava encara més que el dia anterior. Cada dia una mica més pesat... Anava envellint.
Amb el cor envasat al buit i un alè de vida cada cop més minse va agafar la pesada cistella de vímet on la gent anava deixant pedres trencades. Tenia la reputació de tenir bones mans. Per això li donaven pedres de riu per cosir.
Ella, pobra il·lusa, encara somiava poder sentir algun dia la suavitat d'un teixit. Oh, no li calia pas que fos seda, un retall bast de cotó ja li hagués anat bé. Però el poble d'on era filla, ho havia decidit: per aquesta, pedres. Que s'esmoli els dits, que vagi fent.
Llavors amb les mans adolorides anava donant puntades grosses, cosint aquelles pedres. No hi trobava cap sentit però ella ja s'havia rendit. No cal fer preguntes quan no hi ha resposta.
Ella anava cosint, i un cop cosides, les desaves en un racó del tossal amb l'esperança de què algun dia, una ànima bondadosa les descobriria i les trobaria boniques. Simplement boniques.
D'ella ningú se'n recordaria, això ho sabia. A la cap i a la fi, pedres cosides són senzillament una mostra d'art inútil
RELATS
MAREJATS
02/02/2016
© Yol Llubes
Foto xarxa
domingo, 31 de enero de 2016
BLUES BAR - Recull RELATS MAREJATS
BLUES BAR
Dins la foscor de la nit, en un carreró d'un barri perifèric oblidat del món, un neó titil·lant senyala un antre de mala mort, per vides perdudes.
Segueix-me, conec bé aquest lloc.
Mira, recolzat a la barra, abraçant una ampolla, got en mà, balbuceja en Bukowski. Mira com l'escridassa la Woolf molesta pel fum de les seves cigarretes, mentre el seu mirall bipolar li planta cara desafiant.
La que està entaulada i sola, en aquell racó, és la Plath que intenta fer rimar "bolquers" amb la seva poesia i al Beaudelaire, això, li és ben igual! Abatut, absent, beu absenta, amb el seu amic invisible el vell Spleen.
Sí, és així cada nit!
Fixa't que no les veus? Les reconeixes? Rivals en glamur, la Monroe i la Boop canten sobre l'escenari, sota la mirada trista de la Edit, l'eterna Piaf, menuda, senzilla i brillant.
Ves amb compte! Aquest d'aquí, ventall en mà, genolls a terra, és el pobre Oscar que s'ocupa de Lady Windermere èbria de tant xampany.
Sí, si no arribo a dir-t'ho et fots una bona castanya.
Veus el corb aquell, sota aquella bombeta nua, allà, que el veus? Mira com consola un desconsolat Edgar, entremig de cranis cendrosos, pobre, ha perdut les claus de la casa Usher. Busca i busca i mai les troba.
Ah, aquest sí que no te l'esperaves oi? Home, no hi podia faltar!
El sol de carn i ossos, en Woody, amagat sota el seu barretet, escriu un nou guió. "QUI diria que estan morts?"
RELATS MAREJATS
30/01/2016
© Yol Llubes
Dins la foscor de la nit, en un carreró d'un barri perifèric oblidat del món, un neó titil·lant senyala un antre de mala mort, per vides perdudes.
Segueix-me, conec bé aquest lloc.
Mira, recolzat a la barra, abraçant una ampolla, got en mà, balbuceja en Bukowski. Mira com l'escridassa la Woolf molesta pel fum de les seves cigarretes, mentre el seu mirall bipolar li planta cara desafiant.
La que està entaulada i sola, en aquell racó, és la Plath que intenta fer rimar "bolquers" amb la seva poesia i al Beaudelaire, això, li és ben igual! Abatut, absent, beu absenta, amb el seu amic invisible el vell Spleen.
Sí, és així cada nit!
Fixa't que no les veus? Les reconeixes? Rivals en glamur, la Monroe i la Boop canten sobre l'escenari, sota la mirada trista de la Edit, l'eterna Piaf, menuda, senzilla i brillant.
Ves amb compte! Aquest d'aquí, ventall en mà, genolls a terra, és el pobre Oscar que s'ocupa de Lady Windermere èbria de tant xampany.
Sí, si no arribo a dir-t'ho et fots una bona castanya.
Veus el corb aquell, sota aquella bombeta nua, allà, que el veus? Mira com consola un desconsolat Edgar, entremig de cranis cendrosos, pobre, ha perdut les claus de la casa Usher. Busca i busca i mai les troba.
Ah, aquest sí que no te l'esperaves oi? Home, no hi podia faltar!
El sol de carn i ossos, en Woody, amagat sota el seu barretet, escriu un nou guió. "QUI diria que estan morts?"
RELATS MAREJATS
30/01/2016
© Yol Llubes
Foto xarxa
EL PES DE L'AIGUA (III) - Recull LIL.A
EL PES DE L'AIGUA (III)
Amb la punta
dels dits dels seus peus extreia el tap de la banyera permetent que l'aigua se
n'anés enduent-se aquell amant que l'anava abandonant lentament.
Lànguidament estirava el braç fins a agafar el barnús amb caputxa que l'esperava també per embolcallar aquell cos exhaust amb el suau teixit.
S’arrodonia en posició fetal sobre el terra del quarto de bany abandonant-se a la melancòlica melodia que li calmava els sentits, bressant-la dolçament.
Deixant el barnús als seus peus, agafava una tovallola per embolicar-hi la seva preciosa cabellera. S’ungia les mans amb un exquisit oli d'argàn marroquí i es fregava el cos insistint sobretot en el pubis que encara no estava calmat del tot.
Asseguda al bord de la banyera es bevia una altra flauta de cava fumant-se un altre porro, mentre aquella sensual melodia l'envoltava. Un cop absorbit l'oli es posava una ampla i còmoda camisola de cotó que deixava una de les seves espatlles al descobert i nua sota la peça de roba, llavors bufava totes les espelmes lànguidament al ritme sensual de la melodia oriental i es dirigia cap al seu dormitori saciada i feliç.
Allà
l'esperava amb els llençols oberts el seu llit, el seu company de fatigues i de
llàgrimes que també es moria de ganes d'acollir aquell cos tan conegut per
fer-li perdre el món de vista...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)