LA LIRA
Només coneixia un camí.
Un de pedres que feien mal als peus,
però sobre les que aprens a caminar
quan és l'única via.
Com un animaló poruc,
em costava sortir i descobrir.
El meu món interior
ple de lectures, de llegendes, i d'aventures
m'era suficient.
A poc a poc, amb sabates noves
vaig anar traient el cap i els peus...
Les pedres del camí ja no eren dolor
ni por.
A pas lent, insegur, vaig aprendre a caminar,
caient molt sovint, estigmatitzant els meus genolls...
Alguna cosa, segurament les sabates, em va convèncer
per allunyar-me cada cop més
d'aquella nena trencadissa
i ploraire que em retenia nodrint la meva covardia.
El meu pare ens va endur aquella nina de cristall,
i em va dir: "Vés... Ara, ets TÚ."
Vaig tardar en entendre els seus mots...
Sóc tan lenta!
...I després de tornar a aixecar-me de terra
m'he vist en aquells ulls...
He esdevingut una dona lira
per ser polsada i fer vibrar
acceptant, confiada, les mans que m'ajudaran
a caminar.
INTIMITATS
04/12/2015
© Yol Llubes
Foto xarxa
No hay comentarios:
Publicar un comentario