Escoltava Bbm i aquella veu era tan adient per el que estava sentint.
Quan? Quan serà? Serà algun dia?
Això es preguntava ella amb aquella tan coneguda sensació d'ofec a la boca de l'estómac.
Si girava la vista cap enrere li quedaven poques coses on recolzar-se, on refugiar-se. Se sentia apàtrida, sense arrels.
En part era culpa seva, les havia anat tallant ella, i com no havia sembrat res, li quedava ben poca cosa.
Dia rere dia seguia escrivint i de tant en tant una ànima generosa li feia complits. Tenia un cercle de lectors muts, invisibles i tot i així se sentia molt desgraciada. Aquella maleïda muntanya russa, amb els seus alts i baixos.
Per què dimònies necessitava tant sentir-se valorada?, reconeguda? Aquella sensibilitat seva la feia sofrir.
Alguns cops s'imaginava que arribava a ser una mal nascuda però tot i així aquesta fantasia durava molt poc no sabia com fer-ho. El seu programador havia obviat aquesta opció. Era un robot mal programat.
13/01/2016
©
Yol Llubes
No hay comentarios:
Publicar un comentario