ELS
JOVES AMANTS
Van estar voltant pels carrers sense rumb fix durant hores. Era hivern, el fred era viu i humit. La noia estava glaçada, dins del pobre abric gastat que poc l'abrigava, però no deixava el braç del seu home. Ell portava una vela americana apedaçada amb el coll aixecat, arronsava les espatlles cap amunt, per resistir la fredor d'aquell vespre. No tenien on anar. L'amo de la ronyosa pensió on havien passat aquest darrer més els hi havia tancat la porta als nassos, confiscant-los-hi les quatre pertinences que tenien com a pagament de l'habitació que tenien llogada.
En un carreró fosc amb olor d'orins de gat van veure una taverna oberta. El lloc era poc acollidor però una bona estufa de carbó estava encesa al bell mig de la sala. No s'ho van pensar dos cops. Tenien fred i estaven cansats.
En entrar una escalfor els va fer esgarrifar augmentant la sensació de gelor que portaven a sobre. Van tancar la porta curosament i varen seure en el racó més proper a l'estufa.
- Quants diners ens queden? - va preguntar la noia.
- Prous per dos cafès amb llet ben calentons. Què et sembla - li va contestar ell amb una aclucada d'ulls.
La noia va somriure fregant-se les mans per fer-les entrar en calor. Aquells mots eren paraules celestials. Un cafè amb llet ben calent, gairebé cremant, baixant-li pel coll li venia molt de gust.
Eren les sis de la tarda i encara estaven en dejú.
El cambrer, un home poc amable amb un puret apagat penjant dels llavis, els hi van prendre comanda i al cap d'una estona ja tenien davant d'ells dos gots de l'apreciat líquid, fumejant.
Es van mirar, s'estimaven tant... Van posar les mans enrogides i glaçades al voltant del vidre calent i van sentir com la sang se'ls hi tornava a escalfar. El que passaria després jo ho veurien, ara vivien el moment.
29/09/2015
© Yol Llubes
Van estar voltant pels carrers sense rumb fix durant hores. Era hivern, el fred era viu i humit. La noia estava glaçada, dins del pobre abric gastat que poc l'abrigava, però no deixava el braç del seu home. Ell portava una vela americana apedaçada amb el coll aixecat, arronsava les espatlles cap amunt, per resistir la fredor d'aquell vespre. No tenien on anar. L'amo de la ronyosa pensió on havien passat aquest darrer més els hi havia tancat la porta als nassos, confiscant-los-hi les quatre pertinences que tenien com a pagament de l'habitació que tenien llogada.
En un carreró fosc amb olor d'orins de gat van veure una taverna oberta. El lloc era poc acollidor però una bona estufa de carbó estava encesa al bell mig de la sala. No s'ho van pensar dos cops. Tenien fred i estaven cansats.
En entrar una escalfor els va fer esgarrifar augmentant la sensació de gelor que portaven a sobre. Van tancar la porta curosament i varen seure en el racó més proper a l'estufa.
- Quants diners ens queden? - va preguntar la noia.
- Prous per dos cafès amb llet ben calentons. Què et sembla - li va contestar ell amb una aclucada d'ulls.
La noia va somriure fregant-se les mans per fer-les entrar en calor. Aquells mots eren paraules celestials. Un cafè amb llet ben calent, gairebé cremant, baixant-li pel coll li venia molt de gust.
Eren les sis de la tarda i encara estaven en dejú.
El cambrer, un home poc amable amb un puret apagat penjant dels llavis, els hi van prendre comanda i al cap d'una estona ja tenien davant d'ells dos gots de l'apreciat líquid, fumejant.
Es van mirar, s'estimaven tant... Van posar les mans enrogides i glaçades al voltant del vidre calent i van sentir com la sang se'ls hi tornava a escalfar. El que passaria després jo ho veurien, ara vivien el moment.
29/09/2015
© Yol Llubes
Quadre Malcolm Liepke
Viure el moment!!
ResponderEliminarSí, viure el moment és, crec jo, lo més sensat. Els plans a curt o llarg plaç sempre es poden torçar.
ResponderEliminar