LA PLANXA I LA
FINESTRA
Estem dins d'un bosc. No cal saber quin, no té importància. Sols us demano de no fer soroll, de seguir les meves petjades i descobrireu un món insospitat.
Aquí en aquesta clariana... veieu aquella cabanya?... La veieu?... Doncs allà anem... Seguiu-me...
Sols queden tres parets de les quatre que eren... però ens interessa la de la finestra amb la planxa de ferro oxidat... La veieu?... Apropem-nos mes... Silenciosament, sempre silenciosament i escolteu...
Diàleg de la planxa amb la finestra:
"- Ja ha tornat la Tardor. M'agrada tant. Això que la humitat que porta amb ella no em va gens bé pel meu ferro rovellat... em grinyolen les articulacions. Mira Finestra, mira! No és preciós tot això?
- Si Planxa, si què ho és! Saps, jo que estic clavada aquí des de temps immemorials, doncs tant si com si no, veig passar totes les estacions i he de dir-te que la tardor és la més bella de totes elles. És una Senyora amb tanta classe, tanta elegància... tan sobri i alhora tan formosa... Aporta tranquil·litat al bosc, perquè ja em diràs tu el xivarri que fan la primavera, que tot ho esvara, i l'estiu, on tota cuca viu. En canvi ella calma, serena... Quan la veig arribar, sempre ve a acaronar aquesta vella fusta que sóc... amb aquelles mans... aquells guants de molsa que duu...
- Finestra! Mare meva! Sembla que estiguis embruixada... T'ha robot el cor la Tardor. No obstant tensa raó. És preciosa. Quan la veig agafar els seus pinzells i pintar-ho tot amb aquests colors... ai... em fa sospirar. Creus que em podria maquillar i fer-me més bufona... M'imagino coberta de tons tardorencs... amb fulles dibuixades... Què me'n dius?..."
Anem... silenciosament... seguiu-me novament.
Sortim de la clariana... Què? Eh?... Si, estem envoltats de coses que parlen, d'objectes vius i plens de saviesa... Els humans?... Nosaltres?... Hem perdut el do d'escoltar...
Apa anem... que per avui ja n'hi ha prou.
Estem dins d'un bosc. No cal saber quin, no té importància. Sols us demano de no fer soroll, de seguir les meves petjades i descobrireu un món insospitat.
Aquí en aquesta clariana... veieu aquella cabanya?... La veieu?... Doncs allà anem... Seguiu-me...
Sols queden tres parets de les quatre que eren... però ens interessa la de la finestra amb la planxa de ferro oxidat... La veieu?... Apropem-nos mes... Silenciosament, sempre silenciosament i escolteu...
Diàleg de la planxa amb la finestra:
"- Ja ha tornat la Tardor. M'agrada tant. Això que la humitat que porta amb ella no em va gens bé pel meu ferro rovellat... em grinyolen les articulacions. Mira Finestra, mira! No és preciós tot això?
- Si Planxa, si què ho és! Saps, jo que estic clavada aquí des de temps immemorials, doncs tant si com si no, veig passar totes les estacions i he de dir-te que la tardor és la més bella de totes elles. És una Senyora amb tanta classe, tanta elegància... tan sobri i alhora tan formosa... Aporta tranquil·litat al bosc, perquè ja em diràs tu el xivarri que fan la primavera, que tot ho esvara, i l'estiu, on tota cuca viu. En canvi ella calma, serena... Quan la veig arribar, sempre ve a acaronar aquesta vella fusta que sóc... amb aquelles mans... aquells guants de molsa que duu...
- Finestra! Mare meva! Sembla que estiguis embruixada... T'ha robot el cor la Tardor. No obstant tensa raó. És preciosa. Quan la veig agafar els seus pinzells i pintar-ho tot amb aquests colors... ai... em fa sospirar. Creus que em podria maquillar i fer-me més bufona... M'imagino coberta de tons tardorencs... amb fulles dibuixades... Què me'n dius?..."
Anem... silenciosament... seguiu-me novament.
Sortim de la clariana... Què? Eh?... Si, estem envoltats de coses que parlen, d'objectes vius i plens de saviesa... Els humans?... Nosaltres?... Hem perdut el do d'escoltar...
Apa anem... que per avui ja n'hi ha prou.
Setembre 2015
© Yol Llubes
No hay comentarios:
Publicar un comentario