REFLEXIONS SOBRE "OBRE LES MANS"
(dedicat al Xavier Macià i Costa)
Estem enfront d'una invasió de poetes. Estem per tot arreu, envaint xarxes, autopublicant-nos per sortir com surten els bolets perquè hem de fer-nos visibles. Craso error el nostre!
El poeta, el vertader, és diminut, de presència etèria, gairebé invisible, però
brillant, esplendorós i immens a través dels seus versos, rítmics, mètrics o
blancs.
La seva poesia ha de parlar d'ell, de les seves sensacions, dels seus sentiments, de les seves tragèdies, però mai ho farà per agradar al lector. No és aquesta la seva finalitat. Ell parlarà d'ell, de les seves intimitats i per fer-ho es capbussarà tants cops com sigui precís entre les seves arrels, dins d'aquell quitrà espès, i com és humà tornarà a pujar a la superfície per endinsar-se una vegada més, i tant com sigui necessari dins la foscor o la llum dels seus records, o els racons de la seva melangia.
El poeta, el vertader, ha de ser honest, bondadós, humil, ha de donar sense esperar, obrint braços i mans per abraçar, per estimar; alguns cops, fins i tot, escopint la seva ràbia, i ho farà sense esquitxar, sense ferir, sense matar, sense castrar. Ho farà amb la boca petita, però amb fermesa i sense por, com qui es llença des de dalt de la coberta del Titànic.
El poeta, el vertader, plorarà en escoltar els seus versos recitats - els llegits, no - aquells que seran recitats per uns llavis desconeguts que hauran collit els seus mots pel plaer d'escoltar-los, de sentir-los, de deixar-se portar per ells, com qui escolta una peça musical.
La seva poesia ha de parlar d'ell, de les seves sensacions, dels seus sentiments, de les seves tragèdies, però mai ho farà per agradar al lector. No és aquesta la seva finalitat. Ell parlarà d'ell, de les seves intimitats i per fer-ho es capbussarà tants cops com sigui precís entre les seves arrels, dins d'aquell quitrà espès, i com és humà tornarà a pujar a la superfície per endinsar-se una vegada més, i tant com sigui necessari dins la foscor o la llum dels seus records, o els racons de la seva melangia.
El poeta, el vertader, ha de ser honest, bondadós, humil, ha de donar sense esperar, obrint braços i mans per abraçar, per estimar; alguns cops, fins i tot, escopint la seva ràbia, i ho farà sense esquitxar, sense ferir, sense matar, sense castrar. Ho farà amb la boca petita, però amb fermesa i sense por, com qui es llença des de dalt de la coberta del Titànic.
El poeta, el vertader, plorarà en escoltar els seus versos recitats - els llegits, no - aquells que seran recitats per uns llavis desconeguts que hauran collit els seus mots pel plaer d'escoltar-los, de sentir-los, de deixar-se portar per ells, com qui escolta una peça musical.
Ser poeta no s'aprèn, es porta en els gens, gravats a la pell del cor.
21/01/2016
© Yol Llubes
Foto Yol Llubes
Copio aquest reflexions al meu perfil de FB amb el teu permís i citant la seva procedència. Són magnífiques, Yol!
ResponderEliminarUn plaer, ja ho saps.
EliminarUn plaer, ja ho saps.
Eliminar