LA COSIDORA DE
PEDRES
En llevar-se aquell matí, va sentir que tot el seu cos li pesava encara més que el dia anterior. Cada dia una mica més pesat... Anava envellint.
Amb el cor envasat al buit i un alè de vida cada cop més minse va agafar la pesada cistella de vímet on la gent anava deixant pedres trencades. Tenia la reputació de tenir bones mans. Per això li donaven pedres de riu per cosir.
Ella, pobra il·lusa, encara somiava poder sentir algun dia la suavitat d'un teixit. Oh, no li calia pas que fos seda, un retall bast de cotó ja li hagués anat bé. Però el poble d'on era filla, ho havia decidit: per aquesta, pedres. Que s'esmoli els dits, que vagi fent.
Llavors amb les mans adolorides anava donant puntades grosses, cosint aquelles pedres. No hi trobava cap sentit però ella ja s'havia rendit. No cal fer preguntes quan no hi ha resposta.
Ella anava cosint, i un cop cosides, les desaves en un racó del tossal amb l'esperança de què algun dia, una ànima bondadosa les descobriria i les trobaria boniques. Simplement boniques.
D'ella ningú se'n recordaria, això ho sabia. A la cap i a la fi, pedres cosides són senzillament una mostra d'art inútil
En llevar-se aquell matí, va sentir que tot el seu cos li pesava encara més que el dia anterior. Cada dia una mica més pesat... Anava envellint.
Amb el cor envasat al buit i un alè de vida cada cop més minse va agafar la pesada cistella de vímet on la gent anava deixant pedres trencades. Tenia la reputació de tenir bones mans. Per això li donaven pedres de riu per cosir.
Ella, pobra il·lusa, encara somiava poder sentir algun dia la suavitat d'un teixit. Oh, no li calia pas que fos seda, un retall bast de cotó ja li hagués anat bé. Però el poble d'on era filla, ho havia decidit: per aquesta, pedres. Que s'esmoli els dits, que vagi fent.
Llavors amb les mans adolorides anava donant puntades grosses, cosint aquelles pedres. No hi trobava cap sentit però ella ja s'havia rendit. No cal fer preguntes quan no hi ha resposta.
Ella anava cosint, i un cop cosides, les desaves en un racó del tossal amb l'esperança de què algun dia, una ànima bondadosa les descobriria i les trobaria boniques. Simplement boniques.
D'ella ningú se'n recordaria, això ho sabia. A la cap i a la fi, pedres cosides són senzillament una mostra d'art inútil
RELATS
MAREJATS
02/02/2016
© Yol Llubes
Foto xarxa
Una maravella!!! De vegades, l'única cosa que demanem es ser apreciats, valorats, reconeguts....
ResponderEliminarCert,Teresa. Però sembla ser que és molt difícil. Llavors una pensa: i que collons estic fent?
EliminarSeguir lluitant pel que vols i es important per tu...
ResponderEliminarNo rendir-te MAI
Treure fortalesa d'on sigui per cercar el que vols, SEMPRE!!!
No defallir i seguir intentant-ho!!
Endavant doncs!
EliminarEndavant doncs!
Eliminar